Rebem un missatge repetitiu i dominant que al·ludeix al retard del pas del temps, a l’eterna joventut, a la caducitat del cos i a la possibilitat utòpica d’evitar aquest succés. La publicitat, els mitjans de comunicació, el cinema de masses o la moda ens venen promeses comprovades científicament, maneres de vida, personatges de pel·lícules, bosses, cremes... tot un ampli ventall de necessitats que giren al voltant del retard de l’única certesa humana: la pròpia mort.

En l’època del vanitas, la simbologia que apareixia en les natures mortes ens servia de recordatori de tot el contrari: la calavera, el rellotge, el fum... ens parlaven del memento mori, recordatori de la mortalitat.

Tota aquesta preocupació històrica i actual m’interessa i em sedueix visualment per a entrellaçar i desplaçar els elements visuals que representaven i representen aquest conflicte humà. Els ossos de la natura morta com a suport de logotips de signatures de moda, així com el sistema hollywoodiense vist des de la ironia, són algunes estratègies per a ficar el dit en la nafra d’una ferida sempre present.